El monestir de Santa Maria de l'Estany
Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080. És una de les joies del romànic català i una de les principals abadies canonicals del país on hi residí una comunitat de canonges agustinians. Ell claustre, ubicat a la part meridional del monestir, és l'element més interessant. En destaquen les columnes dobles i els 72 capitells amb iconografies de temàtica vegetal, heràldica i d'escenes bíbliques i profanes. Adossats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. L’ala nord del claustre, iniciada a mitjan segle XII, és la més primitiva. En els capitells es representa tota la vida de Crist, del naixement al calvari, i també altres temes al·legòrics a la redempció de la humanitat. Cal remarcar els capitells de la fugida a Egipte, del Sant Sopar i de l’entrada de Jesús a Jerusalem. En l’ala oest del claustre, sobretot a la part interior, els capitells estan decorats amb temes de bestiari, flora, geomètrics i heràldics. L’ala sud del claustre és la més moderna; fou acabada a finals del s. XIII o principis del XIV. Els seus capitells presenten motius decoratius semblants als de la galeria oest. L’ala est és iconogràficament molt rica: si bé hi trobem escenes religioses, tals com l’anunciació a Maria, també hi ha les internacionalment conegudes escenes profanes, tals com una noia pentinant-se, uns pagesos batent una garba, o un bou tocant un instrument musical. A banda dels capitells, en el claustre podem veure també el sarcòfag de la família Peguera (1335), i els dels abats Jaume de Rocabruna, Berenguer Desvall i Berenguer de Riudeperes (segle XIV). Encara que restaurada, cal destacar també la seva església romànica amb planta de creu llatina, formada per una nau àmplia i llarga creuada per un transepte i acabada amb tres absis. Cal destacar-ne l'escultura d'alabastre del segle XIV, una obra gòtica notable esculpida en un sol bloc d'alabastre.
Horaris i tarifes: consulteu al web www.monestirestany.cat
Telèfon: 938 303 040
La Mina
HISTÒRIA
Fins ara, s'havia pensat que l'antic estany que dóna nom al municipi, va ser dessecat al segle XVI per ordre de l'abat Carles de Cardona mitjançant la construcció de la mina o gran claveguera que encara avui es conserva. Però el 2010, en motiu de la restauració de la Mina, l'arquitecte J. Morros i l’historiador C. Puigferrat van realitzar uns acurats estudis històrics que afegien dades molt importants sobre el procés de dessecació de l'estany i la construcció d'aquesta important obra d'enginyeria.
Efectivament, l'estany era un dipòsit natural d'aigua i beneficiava la caça i l'agricultura al seu entorn, però era també un focus de mosquits i d'infecció de febres quartanes o paludisme, que segons moltes referències històriques era el mal endèmic de l'Estany. Aquest motiu i també l'interès d'aconseguir terres de conreu havia estat una constant dels propietaris de la zona per aconseguir dessecar l'estany.
Des de l'edat mitjana hi ha documents que testimonien l'existència d'un sistema de recs, rases o canals a l'aire lliure. Però no és suficient per a dessecar la gran superfície. L'any 1554 l'abat de Cardona va promoure una intervenció d'enfortiment dels dos recs principals que consistia en enfondir-los i eixamplar-los. Aquesta obra fou dirigida pel mestre d'obres Joan de Borda. Però tampoc va aconseguir la dessecació total de l'estany.
En canvi, la construcció iniciada l'any 1734 i finalitzada el 1737 sí que va ser un èxit. En aquells moments -i des de finals del segle XVI- el Monestir de l'Estany i el seu terme pertanyia a un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials, cinc canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona que actuaven com a cosenyors o cobarons. Ells són els promotors de l'obra i els mestres d'obres Marià Terricabres i Josep Morató.
UBICACIÓ
La mina de l'Estany es troba en la proximitat del monestir i del nucli urbà, a l'extrem nord-est del prat, i consisteix en una canalització soterrada construïda amb pendent, per tal de facilitar el desguàs per gravetat de l'aigua acumulable als terrenys adjacents, en el seu extrem superior, i evitar-ne l'estanyament.
La galeria de la mina forma part d'un sistema més extens de drenatge de les aigües del prat de l'Estany consistent en una xarxa de sèquies o canals artificials excavats en el terreny que conflueixen en les boques d'entrada de la mina. Aquesta xarxa de drenatge és formada encara actualment per dos recs principals (el rec de les nogueres i el rec del mig) i diversos ramals de menor entitat que aboquen les aigües recollides als recs principals.
La boca superior, situada en l'extrem sud-oest, recull les aigües conduïdes pel rec del Mig, mentre que la boca central recull les aigües del rec de les Nogueres. Recentment, amb la construcció de l'escola del municipi, el rec de les Nogueres s'ha desviat en el seu darrer tram, confluint directament a la boca superior de la mina. La boca de sortida, en el seu extrem inferior, aboca les aigües a la riera de l'Estany o torrent de la font d'en Sala, per sota d'un pont medieval, conegut amb el nom del Pontarró.
CARACTERÍSTIQUES
El traçat de la galeria de la mina configura un recorregut d'uns 425 m de longitud i és fet de pedra seca (sense morter). El tram principal inferior de la mina, d'uns 390 m de longitud, és cobert amb volta de mig punt, constituïda per roques col·locades en sec a plec de llibre, formant les successives filades adjacents que componen la volta. L'amplada màxima interior és de 1m 20 cm i l'alçada màxima interior de 2m 15 cm. Els 35 metres restants és arquitravat, cobert amb lloses planes de pedra de gran format, recolzades en sec damunt dels murs laterals. En aquest tram l'amplada de la galeria es redueix notablement fins a assolir en alguns punts 60 cm, o fins i tot menys.
Es poden observar també set pous de ventilació de planta quadrada.
Actualment, la neteja dels recs per part dels pagesos que conreen les terres inundades en altre temps per l’antic estany, contribueix què la mina de desguàs continuï fent la seva funció.
(Font d'informació: Carles Puigferrat i Jordi Morros)
